Pioneres modernes. Mercè ibarz. 2020. 452 pàgines.
Una antologia de dotze autores de l’escena catalana d’entre 1876 i 1938. Aquest volum acull dotze obres que no han tingut gaire ocasió, fins avui, de pujar a escena tot i ser pròpiament teatre. Una literatura dramàtica d’interès i nivell. Dotze obres eloqüents en dos sentits, enrere i endavant: en clau del passat modern i en clau de les dècades actuals.
D’Arquimbau, Carratalà i Montoriol a Català i Monserdà. Les dotze obres reunides en aquesta antologia plantegen directament i indirecta el món i la cultura del període que va del 1876 al 1938, i permeten replantejar-ho avui. ¿Són ara representables, aquestes obres? Rotundament, sí. La creació femenina reclama deixar de banda la condescendència i reconèixer que sovint no se’n sap gran cosa, dels motius artístics de l’autoria de dona i de les raons i el context que la inspira. Aquest volum defuig l’arqueologia mortuòria per proposar el diàleg amb aquests textos que porten dècades enterrats en els fonaments, i debatre amb ells i amb les raons creatives de les autores.
Rosa Maria Arquimbau (Marie la Roja..., 1938)
Maria Carratalà (Florentina, 1938)
Maria Lluïsa Algarra (Judith, 1936)
Llucieta Canyà (L’estudiant de Girona, 1936)
Cecília A. Màntua (Ha passat una oreneta..., 1936)
Carme Montoriol (L’huracà, 1935)
Lluïsa Denís (Una venjança com n’hi ha poques, 1931; Els caçadors furtius, 1931)
Maria Domènech (Herències, ca. 1925; El sant de la senyora Mercè, 1918)
Carme Karr (Els ídols, 1911)
Felip Palma (Isolats, 1909; L’enrenou del poble, 1909)
Víctor Català (Les cartes, 1899)
Dolors Monserdà (Teresa, 1876; Amor mana, 1919)
Rosa Maria Arquimbau. Marie La Roja… 1938. Comèdia-reportatge en set quadres.
Marie és una obra fora del temps, en una presó de la capital francesa, representada l'any nuclear de la guerra, en plena batalla de l'Ebre. El to és greu i auster.
La Marie és a la presó per activista política. Té uns trenta anys.
Les preses s'ajudaran entre elles i Marie la Roja deixarà estesa en les parets de calabossos i cel•les la llavor d'una amor franca entre dona i home. El carceller Jacques Dubois sortirà transformat per aquesta amor: és la masculinitat, il·lumina l'obra, qui més metamorfosi necessita.
Maria Carratalà. Florentina. 1938. Drama en tres actes, el segon dividit en dos quadres.
Florentina posa en escena la Guerra Civil en terres catalanes i en present, i podria formar un díptic amb l'exili que anticipa Maria la Roja de l'Arquimbau.
L'obra és curta, potser pensada per a lectures dramàtiques.
Maria Lluïsa Algarra. Judith. 1936. Comèdia en tres actes.
Judith és una primera obra que tempteja a les palpentes la qualitat satírica i experimentadora fonda que l'autora desenvoluparà a l'exili. La vivor dels diàlegs és un tret modern remarcable del teatre i el periodisme d'aquells anys. "La geganta revolucionària", li diuen alguns lectors.
Judith planteja que els cors nobles seran inevitablement expulsats d'escena. Tanquen l'obra la noia del còctel i sobretot la mare: no ha entès mai la Judith ni doncs pot veure que la filla, una llicenciada en Químiques, de criteris propis que l'allunyen des de sempre de la pròpia classe social, se'n va cap a Alemanya per no fer mal a la germana.
Algarra esbossa en aquesta primera obra criatures femenines, aquí la Judith, isolades en la pròpia família, d'una sensibilitat i pensament genuïnament de dona, figures femenines sense interlocutors gairebé. Els que hi ha, els personatges masculins que valoren la Judith, també són expulsats d'escena.
Llucieta Canyà. L'estudiant de Girona. 1936. Tres actes escrits en vers.
L'estudiant de Girona situat durant la Guerra del Francès, el 1808.
L'acció passa primer en un hostal, els francesos són a les portes de Girona. Sigui per la guerra imminent, sigui per una misogínia profunda, els homes en escena s'afarten de dir bestieses sobre les dones. Unes dones, la Teresa i la seva tia Antònia, que regenten l'hostal amb mà segura. Un dia sabem que la jove Teresa i l'estudiant Jordi que anava per capellà sembla que s'han enamorat, però al cap de dos dies coneixem que la Teresa se n'ha anat amb el l'invasor. Ha fugit amb ell? Ell l'ha raptada? Una mica de tot. Teresa espera així salvar Jordi, que s'havia enfrontat a l'oficial. L'autora planteja aquí que salvar l'amor és més important que el que pensin i diguin els veïns d'ella i de la família per haver partit amb el capità francès.
L'interès major de l'obra rau en tematitzar la violació com a arma de guerra, un aspecte gens tocat pel teatre de l'època.
Cecília A. Màntua. Ha passat una oreneta… 1936. Comèdia sentimental en tres actes.
Som en una casa d'estiueig que s'ha fet domicili habitual de donya Laura i les criades, on arriba Maria Marta que serà la senyoreta de companyia de la viuda solitària. Filla d'un pintor que va d'un país a l'altre segons la clientela, conclou que eren “dos nòmades de l'art”.
Carme Montoriol. L'huracà. 1935. Drama en tres actes.
L'huracà transcorre en unitat de temps i d'espai, les vint-i-quatre hores que van de la vigília de Sant Joan a la nit següent. L'època és el present, la Barcelona que tan moderna es creu.
En aquesta Barcelona moderna, la Montoriol posa en escena una sort de paròdia seca de la cançó popular El noi de la mare, no sense ressonàncies crítiques de la Catalunya que coneix.
Assistim a un elegant i incisiu triangle incestuós en el•lipsi que es desenvolupa pausadament, en una sordina que no s'intensifica però que no defalleix fins al drama final.
Lluïsa Denís. Una venjança com n'hi ha poques. 1931. Tragèdia en un acte.
Teresa és una prostituta que Ramon vol retirar i que l'atengui només a ell en el piset, un quart, que ha llogat a propòsit, on acaben d'arribar per celebrar-ho amb cava i requisits. El tema torna a ser les "entremeliadures" que els homes fan a la família primer i a les dones joves extrafamiliars, que en Ramon vol fer esborrar del cap de la Teresa. Ha pensat per Teresa i ha desfet la parella que ella esperava continuar amb un amic de Ramon, tot pel seu bé, el d'ella, és clar. Però ella prefereix una solució radical, que no deixa cap sortida, ni a ella ni a aquest home que acaba tancat en una habitació d'un pis alt des d'on la portera no el pot sentir, sense la clau, i amb un cadàver incriminador.
La Denís dota la protagonista d'ambigüitat en els emocions, la dualitat de l'amor passió i de la vida decent, els sentiments contradictoris de l'amor. Aquí la dualitat acaba sent autopunitiva: una ferida acusadora i no cicatritzada de l'abandó primer durant la infància, sí, però també, i més interessant encara per més revulsiu, una inversió de la defensa pròpia davant l'opressió i la violència. I la Denís es decanta per un vodevil tràgic.
Maria Domènech. Herències. (ca. 1925)
Herències és també una novel·la, del mateix títol i publicada el mateix any.
Domènech planteja algunos matisos en el tractament temàtic del matrimoni i de l'amor, emmarcats en una societat rural envellida. En aquest escenari es mourà la sort d'Isabel, malalta sense tractament d'una malaltia hereditària, que no obstant convé que es casi amb qui pot salvar l'economia familiar. No s'hi voldrà casar però ho farà, i així podrà ser visitada per especialistes francesos. El metge que l'atén abans del casori acabarà sent el seu enamorat, quan Isabel ja ha tingut una nena amb el marit, també faltada de salut, que morirà.
Un amor sense futur i una malaltia familiar que prové del pare i no s'atura són les herències del títol. Els matisos que l'autora posa en escena (i en novel·la) reuneixen aspectes de la ciència mèdica moderna, la genètica i les malalties hereditàries, condicions humanes que actuen sobre l'organització social i les diferències de classe i d'estatus i, en particular, sobre el món de la dona, en especial de la jove. La protagonista, Isabel, anirà perdent comba, impedida per una cosa profunda, pregona, els gens hereditaris: una certa analogia de la misogínia.
Carme Karr. Els ídols. 1911. Comèdia en un acte i en prosa.
Els personatges són dos, la mare i la filla. La cambrera, Pilar, només entra i surt, però hi és. Mare i filla són esposes d'industrials que fa poc han afrontat vagues dels treballadors. El tema de l'obra és la infidelitat masculina en el matrimoni. El marit de la Joana té una querida en la terminologia de llavors, 1911, paraula que durarà dècades. Els ídols del títol són els homes.
Diu la mare donya Maria:
Ah! L'ídol! Vet aquí l'ídol! Tú també! És clar! Ens en parlen tant, de la superioritat de l'home sobre nosaltres des de petites, que acabem per creure-hi com en un article de fe. I quan nostre cor es desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem fer una altra cosa que agrair an aquell ser tan alt l'haver-se dignat fixar-se en nostra insignificància. D'això neixen després tants desenganys, tants dolors… (sospirant:) i tants drames amagats! (Pausa.)
També a ella li ha passat. Ho explica a la filla i recomana acceptació i "no desertar la plaça", perquè diu
(Amb fermesa:) Però ets dona. I a les dones, (amb ironia:) com que no som ídols més que en els versos dels poetes i en els somnis dels enamorats, no ens és permès tenir els peus de fang, vet-ho aquí.
La filla surt d'escena per complir les recomanacions de la mare i donya Maria crema finalment les velles cartes comprometedores del seu home fa anys, conserva per si de cas la del gendre a la filla, i per la finestra veu com li arriba el marit a casa per dinar. S'arregla els cabells al mirall i "encaminant-se vers la porta, diu somrient amb irònica bonhomia, tot fregant-se les mans":
Anem, anem a fer acatament a l'ídol!
Acaba així la comèdia "en un acte i en prosa", amb ironia ben domada, impersonal gairebé, d'una autora que sap de què parla i vol que quedi clar. La prosa del subtítol de l'obra és la veritat prosaica que la mare transmet a la filla, una veritat que no surt en els versos dels poetes ni en els somnis dels enamorats.
Felip Palma (Palmira Ventós). Isolats. 1909. Drama de família en tres actes.
Felip Palma domina la llengua en un registre de naturalitat i pulcritud oral i escrita que no és sempre el més freqüent a primers del segle vint en català, només cal comparar-ho amb d'altres del moment.
Estem en una masia. A la Siseta de "25 anys. Noia de bons sentiments, cap clar i certa instrucció" li costa dir el sí matrimonial, li costa casar-se. L'astuta i recargolada germana Cristina, sent aquest personatge qui s'ha emportat el primer enamorat de la Siseta i a la vegada el patrimoni familiar que fins llavors no distingia entre la pubilla i la menor. La Siseta, doncs, no té res.
En tres actes d'escenes sovint breus, bellugadisses, la Palma desplega les vides d'una comunitat petita que gira al voltant d'una Siseta que a cada escena queda més i més tancada, isolada, i de l'home que es va tornant cec i que ara és el seu cunyat.
Víctor Català (Caterina Albert). Les cartes. Vuits i nous… (1899) Monòleg representable, en prosa.
Una perla moderna extraordinària són Les cartes de Víctor Català. Des de la primera ratlla et deixa amb la boca oberta.
Una obra del canvi de segle, de 1899! Ni la Víctor ni el públic del seu temps no la van veure representada.
Les cartes comparteix aspectes del que avui anomenem teatre documental.
Dolors Monserdà. Teresa o un jorn de prova. 1876. Comèdia en dos actes i en vers.
Teresa, l’obra que té per subtítol “o un jorn de prova”, l’autora li’n diu comèdia. L’acció comença en una masia, una casa rural d’una certa envergadura.
La viuda Teresa troba l’amor però hi haurà de renunciar per la felicitat del fill. I li diu comèdia, de començament a final.
Apèndix
Felip Palma (Palmira Ventós). L’enrenou del poble. 1909.
Maria Domènech. El sant de la senyora Mercè. 1918.
Dolors Monserda. Amor mana. 1919.
Lluïsa Denís. Els caçadors furtius. 1931.
Opinió:
M’ha encantat descobrir aquestes autores de casa nostra, que han fet d’aquesta lectura tan extensa un veritable plaer, ja que no et deixen indiferent. Recomano totalment aquest llibre.
Però avui la meva opinió la deixaré en la ploma de la mateixa Mercè Ibarz, autora de Pioneres Modernes, a l’inici del llibre:
La literatura dramàtica no és el teatre, igual que la partitura no és la música ni el guió el cine. Les tres escriptures demanen intèrprets per esdevenir pròpiament art, i en el cas de la dramàtica és imprescindible a més i sobretot l’escenificació, la posada en escena, la mirada que la farà ser teatre. L’antologia d’autores pioneres modernes de l’escena catalana que conforma aquest volum acull dotze obres, d’altres tantes escriptores, que no han tingut gaire ocasió fins al present de ser pròpiament teatre. Són literatura dramàtica, això sí. D'interès i nivell.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada