Donants de veu
La campanya Donants de veu té com a propòsit crear una xarxa de 100 persones voluntàries, enregistrar i editar 100 audiolectures de les obres clàssiques de la literatura catalana i publicar-les a espais web i plataformes obertes perquè tothom qui ho vulgui pugui escoltar-les i gaudir-ne.El repte durarà 100 dies i acabarà el 30 de juliol de 2021.
Jo soc una de les voluntàries i us llegiré un poema preciós de la Remei Morlius, De mon camí. Us deixo l'enllaç per a què l'escolteu.
Audio De mon camí
SELECCIÓ DE POEMES. REMEI MORLIUS.
Remei Morlius
Una poetesa de més bella història literaria fòra difícil de trobar a Catalunya. Els seus escrits són coneguts fins en terres castellanes ont conqueriren també molts merescudíssims llorers. La poesia, que amb tanta facilitat domina, esdevé en la seva ploma inspirada com una melodía dolça i clara, sense cap paraula extranya ni el més lleuger obstacle en la frescor del ritme, ple tot ell d'una claretat tan natural i senzilla, que ha fet assolir a moltes de ses composicions una especial popularitat.
La seva tasca abundant fins avui, ha trobat la merescuda acollida, conseguint que en tots o quasi tots els Jocs Florals i Concursos literaris de Catalunya, sentíssim el ressó del seu nom, comptant-se que en aquests últims anys de vida literària, arriben a més de setanta les composicions premiades d'aquesta gran poetesa, havent-hi entre les mateixes, tres Flors naturals, sis Englantines i sis Violes.
Com es pot veurer, a Catalunya també existeix en la dóna el grau de cultura necessari, perque d'ella en surtin tan exemplars plançons, imprescindibles en una antología.
SELECCIÓ DE POEMES. REMEI MORLIUS.
De mon camí
Ràpit el cor me polsa y a reposar m'obliga...
¡De mon etern viatge jo'm sento la fadiga!
Sobre ma testa pesen tot un munt d'hivernades,
als soleys de mig sigle mes nines són cremades...
Pelegrí de la vida, mon peu creuà la terra:
¡la tinch tota midada des del mar a la serra!
Sé quantes amatistes té'l vel del Infinit:
¡tant he vist en ma ruta'l cel de fit a fit!
Sé per què la rosada s'adorm damunt la flor;
sé per què es blanch el lliri; per què la poma es d'or;
sé l'oració que resa eternament el mar:
«Estela de l'albada, may te podré besar!...»
Sé'l prech que fan les ombres filagarçant son dol;
sé per què l'anyorança es mal sense consol...
Ràpit el cor me polsa y descansar no puch:
¡porto'l pes de la vida com un farsell fexuch!
Soch com el riu que corre clamant esgarrifós:
«Avall»... sense esperança... «¡Avall sense repós.
Ha arrocegat ma pena per el camí més llarch!
¡fins l'ambre de les roses m'ha esdevingut amarch!...
¡Oh! si parlar poguessen les coses que jo he vist!
per'xò són blanchs mos polsos y tinch el cor tan trist...
Jo he vist boyres espesses y fulgurà'ls cels blaus...
Jo he vist la Mort petjantne cabanyes i palaus;
jo he vist brillar traydora fins als cims més esquerps,
l'estela enverenada del rastre de les serps...
Jo he vist la perla fina fonentse entre'l vi d'or;
jo he vist vessar de llarmes la copa del dolor...
Mon pas ha dut seguici... Ensemps han fet ma via
a davant la nostalgia... destràs la melangía...
Les dues ombres silentes seguexen mon camí...
no les veig ni les taco... ¡y sempre van amb mí!
Elles omplen ma ruta d'espines y d'abrulls
y estenen un fret suari qu'enterboleix mos ulls;
un suari que's desploma y cau damunt mon pit
com cau en les fossanes la llosa del oblit...
Ràpit el cor me polsa. ¡Quí descansar pogués!
dormir en un Oasis... dormir per sempre més,
somnià'en un llit de roses tot un poema d'or
fins que'm dexés la Vida als braços de la Mort,
o bé que al despertarme, el flam d'un clar estel,
omplís de llum mos passos fins qu'arribés al cel!...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada