Zen en l'art d'escriure. Ray Bradbury. Traducció de Marta Pera Cucurell. 2019.
Zen en l’art d’escriure l’haurien de llegir, sobretot, els que es dediquen a escriure, o almenys a intentar-ho; els que no dubten a passar-se hores refent un paràgraf i després l’esborren enrabiats, i els que s’esforcen a crear una veu que encara no ha fet aparició. Però no és un llibre de receptes (al capdavall, no n’hi ha!), sinó un recull d’articles, molt clars i molt directes, que tenen per objectiu ser font d’inspiració per a escriptors.
Amb un entusiasme desbordant, el polifacètic narrador nord-americà Ray Bradbury reflexiona sobre la creació literària i defensa la importància de deixar-se endur per la intuïció i, per sobre de tot, de celebrar l’escriptura. Aquest és un llibre inspirador, refrescant, que converteix Bradbury en la companyia que tots voldríem quan acabem de llençar a la paperera un original que crèiem que era el llibre de la nostra vida.
Opinió:
Des de les primeres pàgines Bradbury és capaç de compartir i contagiar l'entusiasme per escriure. Mireu si no aquesta frase:
Ara corre, ara no et moguis. És la lliçó de la sargantana. Per a tots els escriptors. Sigui quina sigui la criatura supervivent que observeu, gairebé sempre veureu el mateix. Salta, corre, es queda immòbil. Gràcies a la capacitat de fer un moviment ràpid com un pestanyeig, un esclafit com de fuet, desaparèixer com fum, ser-hi i de cop no ser-hi…, la vida bull a la terra. I quan la vida no s'escapa corrent com un coet, juga a fer d'estàtua amb la mateixa intenció. El colibrí, posem per cas: ara hi és, ara ja no hi és. De la mateixa manera que un pensament apareix i s'esfuma amb un parpelleig, també ho fan una boira d'estiu, una escurada de gola còsmica, la caiguda d'una fulla. I només queda… un murmuri. (P.31)
O, aquesta meravella:
(P.179)
SOC EL QUE FAIG - PER AIXÒ HE VINGUT per a Gerard Manley Hopkins.
Soc el que faig -per això he vingut.
Soc el que faig!
Per això he vingut al món!
Ho va dir en Gerard;
ho va dir l’amable Manley Hopkins.
En poesia i en prosa va veure els Fats que l’havien triat
en els gens i que l’havien aviat a trobar el camí
entre les astutes empremtes elèctriques de la sang.
Déu t’ha estampat el seu polze!, deia.
En el moment del naixement
et toca la mà i la cella, gira i et grava amb delicadesa
els cims i els símbols de la Seva ànima sobre els ulls!
Però en aquell mateix moment, ja nat i cridant
idees atordides sobre el propi naixement,
al mirall de la mirada de la llevadora, la mare, el metge
veus que l’empremta del polze s’esvaeix i es dissipa en la carn,
i perduda, esborrada, la buscaràs durant els dies de tota una vida
i cavaràs fondo cercant les dolces instruccions
que hi va estampar Déu quan et va impulsar i et va imprimir a
la vida:
“Cap allà! Fes això! Fes allò! Fes allò altre!
Aquest jo és teu! Sigue’l”.
Però què passa?!, crides al pit que t’escalfa,
no hi ha repòs? No, només viatge cap a tu mateix.
I si la marca de naixement s’esvaeix en un so de cargol de mar
que s’apaga en un sospir, les Seves últimes paraules t’envien al món:
“No ets la mare ni el pare ni l’avi.
No siguis un altre. Sigues el que t’he signat a la sang.
T’he omplert la sang de tu. Busca’t.
I, quan et trobis, sigues el que ningú més pot ser.
Et deixo doncs del Destí més secret; no busquis un altre Destí;
si ho fas, no hi haurà cap tomba prou gran per al teu desesper
ni cap país prou llunyà per amagar la teva pèrdua.
Jo circumnavego cada una de les teves cèl·lules,
la teva molècula més ínfima és bona i autèntica.
Busca-hi destins indelebles, magnífics,
rars.
Deu mil futurs comparteixen la teva sang a cada instant;
cada gota de sang és un bessó elèctric, un clon de tu.
En el mínim solc de la mà llegeix-hi rèpliques del que he planejat
i sabia
abans del teu naixement, i amaga-ho al cor.
No hi ha cap part de tu que no aculli, contingui, amagui
el que seràs si la fe perdura.
El que facis ets tu. Per això t’he fet néixer.
Sigue-ho. Sigues l’únic que és autènticament tu a la Terra.”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada