Tots els contes. Pere Calders. 1989.

 Tots els contes. Pere Calders. 1989. 992 pàgines. 

L'any 1955, l'extraordinari recull de contes Cròniques de la veritat oculta feia reaparèixer Pere Calders, exiliat a Mèxic, en el panorama de la literatura catalana. Més endavant, l'obra teatral Antaviana (1978), muntada per Dagoll Dagom a partir dels seus textos i la publicació d'Invasió subtil i altres contes el mateix any van convertir Calders en un autor reconegut i àmpliament llegit. 

Els seus contes, aplegats íntegrament en aquest volum, són obres mestres del gènere fantàstic, en què el capteniment natural i quotidià dels personatges davant la irrupció de l'insòlit o inexplicable posa en qüestió la frontera entre el real i l'absurd, i la desplaça a les convencions de la nostra percepció del món. Portadors d'un humor desencantat singularíssim i amable, amb el deixant particular d'ironia i de tendresa que Calders va convertir en marca de fàbrica, aquests contes el situen entre els grans creadors universals del gènere.

Opinió:

Pere Calders sap com emmirallar-nos amb els nostres prejudicis, i els que ens envolten, d’una manera grotesca, però al mateix temps sent realista. He de confessar que alguns dels contes no he arribat a entendre’ls, no he sabut trobar el sentit que pretenia donar, ja que en algunes ocasions la seva ironia és massa refinada i subtil. 

La pregunta que em resta després de llegir els contes és, realment el nostre destí és indefugible? Així ho creia ell o d’alguna manera ens vol expressar que amb una actitud més activa i resolta podríem canviar-lo? Penso que més aviat Calders devia creure en això últim. 

En general, cada lectura fa replantejar-te noves qüestions ni que girin sota el mateix nucli. Tanmateix, em el que em vull quedar de tot plegat és que a la vida, hauríem de prendre’ns tot amb una mica de més bon humor, saber trobar-lo, com ell fa en situacions quotidianes i aparentment normals i rutinàries, com anar de passeig un diumenge al matí, i saber riure’ns de tot plegat, i fins i tot, de les coses que poden semblar-nos més dramàtiques, traumàtiques i complicades, com que casa nostra ja no és casa nostra o casant-nos amb algú que ni coneixem.  

La frase que més m’ha agradat: 

“La vida dona capgirells quan hom els espera menys, i això per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn sempre”. p. 149.

“Coses de la Providència”, Contes de la veritat oculta.