El cor de les tenebres. Joseph Conrad. 2007. P. 160.
Títol original: Heart of Darkness. 1902.
Traducció: Montserrat Vancells Flotats.
Il·lustrat per: Ángel Mateo Charris.
Descripció del llibre:
"Ah, l'horror! L'horror!" són les últimes paraules que l'agent comercial Kurtz pronuncia poc abans de morir. Marlow, temps després, obligat juntament amb la resta de la tripulació del Nellie a esperar el reflux de la marea en el Tàmesis, recorda aquestes paraules i els dies en què la seva missió per a una companyia comercial va consistir a remuntar el riu a la recerca de l'antic director de l'Estació Central, Kurtz. Marlow, en el seu viatge, assisteix amb perplexitat, repugnància i ocasional indiferència a escenes que mostren la naturalesa de la presència de l'home blanc a l'Àfrica subsahariana.
Opinió:
Representació deshumanitzadora dels pobles colonitzats i el seu tracte de menyspreu envers les dones. No obstant això, El cor de les tenebres ha perdurat, i encara avui s'erigeix com una obra mestra modernista directament compromesa amb les realitats postcolonials.
Examinar El cor de les tenebres, des d'una perspectiva postcolonial ha donat pas a crítiques més burlesques. Com va dir Achebe (2014), Conrad era un "complet racista", que va deshumanitzar els africans per utilitzar-los com a teló de fons per explorar la interioritat de l'home blanc. Achebe té raó: tot i que Conrad retreu els mals del colonialisme, fa poc per desmantellar el racisme que sustenta aquest sistema, en lloc de plantejar els indígenes d'Àfrica com alguna cosa més que part del medi natural.
Aquesta obra és considerada una de les obres occidentals més profundes sobre els mals de l'imperialisme europeu a l'Àfrica, però no atorga a la nació africana cap particularitat.
El discurs feminista va generar crítiques similars, és a dir, que Conrad va aplanar els seus personatges femenins de la mateixa manera que ho va fer amb els africans. Les dones no es desenvolupen com a éssers multidimensionals, sinó com a éssers que passen desapercebuts en tots els àmbits que conformen el text. Són personalitats buides de tota particularitat i significat, però de les quals Conrad pot omplir-les de la significació que cregui convenient: la reina africana esdevé l'encarnació de la natura enfosquida i un símbol erotitzat del seu encant atàvic. Cap dona està interioritzada, ni anomenada, una estratègia retòrica que sembla que Conrad il·lustra els fracassos del llenguatge a la vegada que privilegia la seva veu masculina per sobre de la femenina.
El cor de les tenebres ocupa una posició en el cànon literari, ja no com un text dilucidat que revela les profunditats de la depravació humana, sinó com un artefacte que és producte d'aquesta depravació i que la reprodueix per dret propi.
Però, aleshores, la pregunta m'esdevé: El cor de les tenebres encara pertany al cànon literari d'Occident. I, quant temps seguirà sent així?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada