Una veu pròpia

Hem de trobar la nostra pròpia veu narrativa

El bon narrador és únic. Té una veu pròpia.

Crear una identitat significa, entre altres coses, definir una veu única i inconfusible, que el lector pugui reconèixer entre totes les altres. Per aconseguir-ho hem de conèixer bé als nostres personatges, saber detalls del seu passat (fins i tot de temps anteriors al seu paper en el relat), els seus temors i debilitats, els seus punts forts i fins i tot el grau de compromís amb els seus propòsits.

És una tasca que requereix pràctica i habilitat però sobretot és una qüestió de bon sentit. L'escriptor ha d'aprendre a escoltar constantment el que escriu, la veu del narrador quan introdueix una escena, el to malenconiós d'un personatge que troba a faltar alguna cosa, el discurs ben elaborat d'algú intel·ligent, un crit, un murmuri, una explicació impacient, l'argumentació lliure i espontània d'un nen, les paraules ben mesures d'una dura negociació o l'exaltació d'un personatge enamorat. Perquè una vegada que aprenguem a gestionar les distàncies, a moure'ns per l'escenari i dirigir-nos al lector des de qualsevol posició, és fonamental que sapiguem al mateix temps canviar de pell.

Hem de fer-nos conscients de la necessitat d'haver d'explicar, de la necessitat de tenir una veu pròpia. Aquesta veu cal descobrir-la. No hi ha cap recepta per trobar-la. Aquest és l'objectiu principal de qualsevol persona que vulgui escriure. És difícil d'aconseguir, però aprenent a reconèixer les veus d'altres, les veus pròpies d'altres, entenent els mecanismes de la narració, podem fer una introspecció per trobar la nostra pròpia veu.