Del segle XX encara resten narradores i activistes culturals per descobrir, com la Roser Cardús (1920-1974). No es mereix que la seva obra s'oblidi tot passant sense pena ni glòria.
Aquest és el poema que dona nom al seu recull de narracions Lepra d'or:
No trepitgeu les fulles
de la tardor, No són mortes encara.
gemeguen, estremides, sota els passos
del vianant, amb una llarga queixa
aspra i suau alhora.
No són mortes.
Verdes encara a trossos, s'arrosseguen
per la pols dels camins; el vent les duu
cada cop més lluny de la branca
on es gronxaren pel bon temps. Enyoren,
melangiosament, la sort perduda:
l'escalf de tantes hores sota el sol
i la pluja i l'oreig
i aquell fluir dolcíssim de la saba
dalt de l'arbre nadiu. Ara caigudes,
trepitjades, es planyen.
La lepra d'or de la tardor encomana
una darrera, efímera bellesa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada