Els nois de zinc. Svetlana Aleksiévitx. 2016.

Els nois de zinc. Svetlana Aleksiévitx. 2016. 364 pàgines.

Traducció de Marta Rebón. 

Milers de soldats van morir durant la incursió russa a Afganistan entre 1979 i 1985 i foren retornats a Rússia en taüts de zinc.

Publicat el 1991, aquest llibre tingué l’impacte d’una bomba. Aleksiévitx fou denunciada per difamació i «embrutar l’honor dels soldats», vistos fins aleshores com a herois enviats a salvar el poble afganès, desemmascarats al llibre com a assassins, torturadors i violadors. 

El títol prové dels milers de soldats que moriren durant la incursió russa a l’Afganistan entre 1979 i 1985 i foren retornats a Rússia en taüts de zinc. Aleksiévitx entreteixeix més d’un centenar d’històries explicades per oficials de l’exèrcit, homes allistats, esposes, mares i vídues en un collage enginyós i intricat.

Aleksiévitx va visitar l’Afganistan, per conèixer la veritat. Va descobrir que, per reclutar soldats, l’Estat venia al seu poble la idea que anaven a salvar el poble afganès, amagava les dades sobre les morts i la brutalitat de la guerra, però també els enviaven per la força o enganyats. Tanmateix, de cara a Rússia, els russos fins i tot oblidaven que els seus soldats estaven en guerra a l’Afganistan.

Les històries que parlen de gent mutilada per mines, soldats assassins drogats, una mare acaronant desesperadament un taüt tan petit que no creu possible que contingui el seu alt fill, donen a Aleksiévitx l’oportunitat de preguntar: “Qui som? Com hem pogut i se’ns ha pogut fer això? Per què ens ho vam creure tot?”. Aquest llibre no és només sobre guerra i polítiques criminals, sinó també sobre la nostra capacitat de qüestionar les decisions del nostre país, i de posar en dubte la informació oficial que ens donen.

A l'església del Sagrat Cor, una església modernista del nucli de Vistabella al terme municipal de la Secuita, al Tarragonès.

Opinió:

Un llibre dur que m’ha fet caure les llàgrimes amb els testimonis dolorosos de les mares els fills i filles de les quals van perdre la vida a les muntanyes afganeses. 

Els nois de zinc pren dimensions dramàtiques amb el recull d’històries al voltant de la guerra d’Afganistan, país que fou ocupat per l’exèrcit rus entre el 1979 i el 1985. 

No és aquest un llibre d’història, sinó que Aleksiévitx va fer parlar la gent comuna que li va valdre el reconeixement del Premi Nobel de Literatura per «la seva escriptura polifònica, un monument al patiment i al valor en els nostres temps», el 2015. Va ser la primera periodista i escriptora bielorussa a obtenir el premi.

El seu és un gènere literari a cavall de la literatura i el periodisme, la “novel·la de veus”, com se l’ha anomenada. 

Comparteixo la frase: “Però jo odio la guerra i la idea en si que una persona tingui dret sobre la vida d’una altra persona”. Svetlana Aleksiévitx. P. 321.